De la dictadura a la democràcia

Es diu Gene Sharp, i el seu llibre From dictatorship to democracy. Es un tractat sobre com assolir la democràcia mitjançant la no-violència i derrocar dictadures. Jo us haig de confessar que ni el coneixia, ni trobava que podés ser d’interès pel moviment d’alliberament nacional català. Creia, erròniament, que en el millor dels casos seria un manual de resistència hippy, i en el pitjor un pamflet per a grups de pollosos antisistema. L’he llegit i ni una cosa ni un altre, es tracta de un text imprescindible per a qualsevol moviment popular que pretengui canviar la realitat sense fer us de la força. Per organitzar la gent que tingui la determinació i la convicció necessàries per acabar amb un sistema injust. El llibre no només es vàlid contra dictadures formals, sinó també contra sistemes representatius dissenyats en contra dels interessos de la població, com la ocupació colonial que pateix Catalunya.

Aquesta última afirmació, que som una colònia espanyola, es cert que la comparteix cada cop més gent a casa nostra. Però es la primera línia de batalla que hem de guanyar: convèncer als catalans que encara romanen emmirallats per la democràcia espanyola, la Copa del Rei, el pacte fiscal i La Vanguardia, que viuen en un sistema polític que:

-Menysprea la llengua del país, divideix política i deliberadament la unitat de la llengua, i en comptes de protegir la diversitat fomenta la uniformització del que ells anomenen “lengua común”

-Suporten una pressió fiscal escandinava (57% de les més altes del món) que es tradueix en serveis socials (25% del PIB) cada cop més minsos i per molt sota de la mitjana de la zona Euro

-Col·laboren solidàriament en la millora de les condicions de vida d’altres àrees de l’estat però no tenen cap mena de control sobre l’ús que se’n fa dels recursos aportats

-Té una Constitució que consagra la unitat del territori per sobre de la voluntat dels pobles que hi viuen, fins i tot legitimant la força de les armes

-El pes electoral de Catalunya mai serà prou per forçar cap mena de canvi constitucional en la direcció d’un major autogovern

Es evident que encara ens cal fer molta pedagogia a Catalunya. Crec que som majoria, però no veig que existeixi encara un tou de gent prou ampli que s’ho cregui això de la independència. Aquesta es la primera de les tasques que hem d’abordar d’entrada, es clar. Però de la lectura de Sharp es desprèn que de la pròpia identificació dels frens i els enemics, d’aquells que col·laboren en la perpetuació del règim, de denunciar-los i d’anar per ells, se’n deriva sempre una bola de neu de persones disposades a lluitar pel canvi. Per això es tant important la insubmissió del #novullpagar, i l’enemic ho sap i per això ho tapa.  

Cal que llegim Sharp amb la ment oberta i entenent que les dictadures, que els opressors poden prendre formes diverses. Només llegint en el llibre com funciona el poder hom hi descobreix que el dictador tenia raó i que ho havia deixat “todo atado y bien atado”, no hi ha cap dubte. Quan diem que vivim en una democràcia de fireta es perquè les revolucions des de d’alt ja ho tenen això d’aquesta xacra lampedusiana del que tot canviï perquè res no canviï. D’aquí el cabreig que porten els iaioindepes de convergència amb en Pujol al davant, d’aquí els vergonyants silencis de la intel·lectualitat d’esquerres de can fanga envers la catàstrofe del model federal, i d’aquí que cada cop més gent desperti del somni a cop de crisi econòmica, atur i retallades.

Resulta si més no curiós que llegint From dictatorship to democracy  la manera de fer caure el poder per a instaurar un de nou i democràtic sembli tant senzilla. Moltes de les 198 propostes de resistència que fa el senyor Sharp ja les hem endegat de manera natural: les consultes, els ajuntaments per la independència, la manifestació del 10-J, i les xiulades al rei, l’himne i la bandera espanyola. Ens calen encara, però, establir seriosament moltes de les propostes que descobrim un cop acabada la seva lectura. Us deixo dos conceptes, per fer-vos un tast del contingut, que hem de tenir clars:

1.-Hem de fugir de la temptació de l’ús de la violència. Es un idioma, un combat, en el qual l’enemic té totes les de guanyar perquè es el seu, perquè té més recursos i perquè es el que està desitjant que fem. Es per això que s’infiltra en les organitzacions dels més joves, siguin independentistes o siguin indignats. Per establir el llenguatge en el que “discutirem” amb ell el triomf o no del canvi. Malfieu-vos de qui proposa accions directes, treballen per l’enemic conscient o inconscientment.

La via que proposa Gene Sharp es extremadament violenta en sí mateixa, però defuig l’enfrontament al carrer. La manera de sumar gent nova a la bola de neu de la llibertat passa per cedir el llenguatge de l’ús de la força al poder. I això no en té res de covardia, es el cim de la valentia ciutadana. I el que es millor: funciona.

2.-El poder cau perquè el moviment ataca els pilars sobre els quals es sosté. El que hem de fer es anar pels grups, les associacions, els mitjans, les estructures que donen cobertura financera i ideològica als qui manen. Els qui donen suport al règim actual de les coses han de ser els objectius de la nostra insubmissió. Tots sabem quines persones son i quines son les seves organitzacions i empreses, i no parlo d’Espanya ni de Madrid, l’enemic es aquí a casa nostra i tots els coneixem. Per aquests es pels que hem de començar, i tot el sistema caurà com un castell de cartes.

No vull fer més spoiler de la lectura de From dictatorship to democracy, el llibre es a la vostra disposició a la xarxa. A cop d’aquest click que sempre tant critico. Curiosament no he sabut trobar la traducció al català! De fet... he preguntat aquest mateix matí als seus editors americans -la Albert Einstein Institution- si no hi ha versió traduïda a la llengua d’en Miki Moto. Si em confirmen aquesta mancança habitual... potser que ens hi posem a fer-la.

Peatges Party II

Alguns lectors i amics del bloc em diuen que tinc una mania persecutòria –només una? em pregunto- amb les teories de la conspiració. Us garanteixo que a mi tampoc m’agrada el pensament reduccionista del tipus “estan tots en nòmina”, “son tots iguals”, “els qui manen de debò”, però nois i noies... la política catalana no pot superar la prova del cotó perquè em fa l’efecte que el majordom de l’anunci només s’atreveix a passar-hi paper higiènic. Ja sabem tots que els lligams del món empresarial amb el poder i els mitjans de comunicació passen arreu, però es que el que ens ha tocat menjar-nos aquí es de rècord Guiness.

El novullpagard’ahir va ser històric. Sobretot si ens fixem en la tipologia de persones que es jugaven la possibilitat de ser sancionats. Hom veu les imatges per televisió i se’n adona que no es tracta d’un grup de nois eixelebrats, ni de membres alliberats d’alguna organització política o sindical amb l’adhesiu corresponent al pit. Les persones que ahir feien un novullpaals peatges del tito Abertis son les que porten el país a la gepa, professionals liberals, petits i mitjans empresaris, autònoms, executius, treballadors de classe mitjana, en definitiva gent preparada, que paga impostos i que té la sensació que ningú no els representa. Abandonats pels partits, sindicats, col·legis professionals o organitzacions empresarials, es llencen a fer activisme de cap de setmana. I a sobre s’han de sentir a dir pels tertulians a sou que tot això es una broma de bromera de dia festiu. Jo els contestaria a tots aquests mercenaris que resulta que entre setmana la gent ha de pencar, i prou que fem tots plegats de protestar en diumenge, i hi afegiria: cony!

Els qui ahir varen posar potes enlaire els peatges de Catalunya, sociològicament, era el mateix tipus de gent que vaig veure a reunions, conferències i congressos fundacionals del moviment per la independència nascut després del fracàs de l’estatut. Persones que han dit que prou, que voten a les eleccions i veuen que res no canvia, gent que difícilment faran un còctel molotov i prendran la Delegación del Gobierno a l’assalt, però un col·lectiu que si es mobilitza es perquè ja en té prou i que en qualsevol país amb cultura democràtica seria escoltat pels mitjans, defensat pels tertulians i les seves propostes recollides pels partits democràtics i els agents socials. A Catalunya son silenciats pels mitjans, menyspreats pels generadors d’opinió–quin fàstic de gent- i les seves propostes ignorades, quan no atacades directament, per partits i sindicats –amb l’excepció dels qui veuen l’oportunitat de capitalitzar l’esforç dels demés, que ja ho varen fer amb les consultes-.

Aquest país, us deia, no té cultura democràtica. No en té en absolut, perquè els parèntesis de sistemes de representació que la nostra història ha viscut, entremig de dictadures i absolutismes, han estat reformes des de d’alt –com la Restauració o la transició- o han acabat com el rosari de l’aurora –les dues repúbliques-. Es trist que un país amb institucions de repartiment del poder prou democràtiques a l’edat mitjana o a l’edat moderna, com Catalunya, no hagi gaudit de una revolució burgesa com Déu mana –que la proletària si que la varem tenir i quasi millor no entrar en el que va comportar-.

Els catalans no ens mamem el dit. Ja ho sabem que sempre hi ha un grau de corrupció a tot sistema polític, la gràcia de la democràcia es que hi ha maneres de contrarestar-ho electoralment, i que es molt difícil que l’status quo no mostri escletxes per on ataca’l. Desolé -si em permeteu el gabatxisme-, però no hi pot haver forats dins aquesta disciplinada falange macedònica, prietas las filas, que agrupa als sindicats espanyols –CCOO i UGT-, a tots els partits tret dels qui no tenen res a perdre encara -de ICV al PP passant per la sociovergència-, als mitjans públics –TV3 i Catalunya ràdio minimitzant els efectes-, el silenci esperat de les patronals –Foment i PIMEC-, la vergonya de La Vanguardia que avui no hi dedica ni un breu a la insubmissió o de RAC1 on en Basté, la Rahola, en Bolaño, en Carol i en Marhuenda, s’han passat el matí parlant de com anava ahir vestida la Merkel a Camp David! Res de nou, tot vell. A tapar el que passa aquí a base de fer titelles i maniobres de distracció massiva –ara començaran amb l’Eurocopa, i sinó ja ho veureu-. Tots ben juntets son el mur de contenció que cal que saltem entre tots.

Mireu les voltes que dona la vida, i ja se que pel que fa els lectors d’aquest bloc son canals de televisió que si poguéssiu no tindríeu ni sintonitzats als vostres televisors, però ahir si un català volia estar informat del que passava a les seves autopistes havia de mirar les teles espanyoles. Que ells, uns estrangers, sigui per odi o per seguir venent el perillós i revolucionari enemic intern polonès que som, en parlin pels seus mitjans ja es curiós. Quan un poble ha de informar-se del que passa al costat de casa a través de la premsa internacional es que viu en un black-out informatiu, com si fóssim l’any 1973 informant-nos de la salut del general. No em digueu que no es fort tot plegat.

Com diria la Mònica, i perquè? Doncs perquè els qui mantenen a polítics i mitjans son els propietaris de les autopistes de peatge que ens munyen, els qui controlen les empreses que s’anuncien als mitjans que escoltem –abertis, Repsol, la Caixa, Gas Natural...-, les entitats financeres que condonen periòdicament el deute a PSCs, Convergències, ERCs i demés –ICV a Catalunya Caixa- i a les que els partits i sindicats deuen milions d’euros als que no poden fer front ni en dos-cents anys de robar-nos a base de subvencions. I aquí pau i després glòria. I lo fotut es que tothom ho sap, i lo fotut es que ningú no fa res.

Sempre s’ha dit dels castellans allò de que “quin gran poble si hagués bon senyor”, crec que nosaltres encara ens ho mereixem més. Hem aguantat plegats les ofensives per fer-nos desaparèixer del mapa durant tres-cents anys, i ara que havíem identificat l’enemic, l’adversari espanyol, ens adonem que la quinta columna dels aprofitats, aquesta crosta d’interessos fastigosos embolcallats en els seus cognoms potanegra i la senyera de l’estel mironià no té intenció de rendir-se. Utilitzaran tot el que tinguin al seu abast per ignorar-nos, per escombrar-nos, per acabar amb les poques esperances que encara podem aplegar entre tots, quina colla de aixafaguitarres –per no dir malparits, que es veu que es lleig i difamatori-.

I ho fan perquè el català de classe mitjana no en vol de còctels molotov, però els aviso que no se’ls en vagi la mà amb nosaltres perquè tinc la sensació que al final ens trobaran. I si més no... si mai acabem per sent independents... -i us ho diu un liberal que odia les intervencions estatals en l’economia- nacionalitzant la Caixa els nacionalitzem a tots de cop. Gràcies doncs per haver teixit aquesta teranyina empresarial, amb una sola acció, amb un sol document, només amb un decret us ho arrabassarem tot. Perquè si el que heu decidit es ser l’enemic del poble, queda dit, queda apuntat. Només es qüestió de temps, agafeu-vos els matxos que mai no prendrem el palau d’hivern, potser no, però els catalans tenim bona memòria i tot això ens ho pagareu i amb escreix, que si alguna cosa hem aprés de la Caixa es que els deutes es cobren, i al màxim d’interès possible.

Junts, podem, fem-ho

Què més ens han de fer? Fins on deixarem que ens robin la cartera, el futur, les vides? Jo ja sé que els qui llegiu aquest bloc esteu més que convençuts de que la cosa no va bé, que sembla que va a pitjor i que alguna cosa hauríem de fer, però tinc la sensació que fora del nucli de persones que ja estem en estat d’alerta, la població en general viu en un estat de catatonia depressiva sense remei. Els catalans, un a un i una a una ja ho veuen que el món s’acaba, ja han arribat a la conclusió que manquen solucions i que la cosa està cada dia més fotuda, però han perdut l’esperança en que el final del túnel dels desastres nacional i econòmic tingui sortida.

Hi ha una mena de fatalisme que bloqueja les voluntats de la ciutadania. Ningú ja no es creu res, ni que siguem capaços d’assolir la independència, ni que podem sortir-nos de la dictadura dels mercats, existeix un escepticisme transversal que fa que la gent actuem quasi com robots, repetint rutines com si el món no s’estigués enfonsant al voltant nostre. I tot això adobat per la por i una mena de silenci covard i protector que molta gent tria com la solució ideal per a oblidar la mort de la vida que ens pensàvem que teníem.

El poder sempre actua igual. Busca el punt exacte fins el qual munyir la població sense que la cosa se li en vagi de les mans. Intenta mantenir la gent en un nivell de supervivència física i moral que la mantingui entretinguda dins unes vides sense grans sotracs. Mam, caca i non, com nens petits, com mascotes domèstiques. La gent el que vol es una feina i uns diners que els permeti comprar aquelles coses que els han dit que els farà feliços. Els joves volen gaudir de la vida i imaginar un futur quimèric i diferent, que amb els anys acaba sent normal i gris. Sexe, droga i rock’n roll, per acabar plens de criatures, responsabilitats i pors petitburgeses. I ens anem fent grans, i l’escepticisme va sedimentant-se i fent-se un lloc principal entre les eines que tenim per interpretar el món que ens envolta, i al final ja no creiem en res, ni en la humanitat, ni en la bonesa, ni en ningú, i esperem el trist fet biològic amb la satisfacció, si hem tingut sort, de poder mirar-nos al mirall sense recança.

Els poderosos han dissenyat un món fictici en el qual les persones tinguem la sensació que anem fent la viu viu, mentre ells van arreplegant les collites del sistema sense por que els trenquin la cara, els tallin les pilotes i clavin el seu cap en una pica, que això ja no s’estila. I sabeu el que es més trist? Que si al final tot peta, al cap de cinc minuts hi haurà un altre grup de gent construint vies de distracció per als mortals comuns mentre que ells es preparen per a prendre el relleu als decapitats de l’antic règim. Bé... això que he dit es ser molt optimista, normalment els que acaben per controlar-ho tot son mateixos que ho feien abans perquè el poble només va fer màrtirs als sues kapos i encarregats –us recomano que llegiu Les bienveillantes-.

De gent que vol ser l’amo del seu futur hi ha molta, quan només es coneix la crua realitat des de la protecció de la joventut, des de la immortalitat de la salut indestructible i el plat a taula. Els anys i l’experiència van reduint aquest grup a unes  poques persones entestades a fer que les coses canviïn. I aquests líders d’opinió o d’acció no sempre actuen empesos per l’altruisme i la fraternitat, per molt que així fos inicialment, la temptació d’actuar en favor del sistema es proporcional al preu que els que manen estan disposats a pagar per posar-los en nòmina i convertir-los en carcellers del poble.

Què més ens faran aguantar? Quants bous més ens passaran per bèsties grosses? Tant innocents? Tant acollonits estem de perdre exactament el què? Soc l’únic que mira les notícies i hi veu com l’amoralitat triomfa davant la impotència i el silenci dels anyells? No queda al món un home just?

I no us penséssiu pas que una manifestació i una assemblea ens trauran de l’atzucac. Si no abandonem aquest infantilisme del entre tots ho farem tot no arribarem enlloc. I si deixem els carrers als grups violents organitzats i pagats pels qui manen, a sobre els donarem l’excusa perfecte per callar-nos la boca als profetes de pa sucat amb oli com jo mateix. Ho estan desitjant i no els hem de donar arguments sinó estem decidits a guanyar, sinó ens veiem prou forts i organitzats. I no ho estem.

Ells estan units, nosaltres no. Els interessos petitets de partidets, sindicatillos i patronaletes treballen contra nosaltres, tot podrit Les batalletes ideològiques de que si les classes populars i els burgesos, que si la dreta i l’esquerra, que si el socialisme o el liberalisme, que si la moral, que si la religió, que si els meus valors son millors que els teus... Totes aquestes baralles no tenen raó de ser si no es viu en una democràcia neta, amb forts controls de la corrupció, una justícia on la igualtat davant la Llei sigui la norma i no l’excepció, on el vot dels diputats no es subhasti entre els lobbies, amb un finançament dels partits transparent, uns agents socials que no visquin del favor i els diners del sistema... Coses que no son d’altre món, car son comunes als països del nostre entorn, solucions que podríem construir d’arrel, de nou, per posar fre a la immunitat amb la que es mouen entre nosaltres aquells que tiren dels fils dels ninots, de les titelles de representants públics que tenim.

Si en un entorn de robatori professionalitzat i sistemàtic del nostre futur, els ciutadans no som capaços de superar la por i l’escepticisme i fer front a aquesta presa de pel, perdrem la poca dignitat que ens queda després d’haver permès que hagi passat el que està passant. Parlo amb un dels meus fills, i em diu que els seus amics pijoprogres encara estan més preocupats perquè “no es just” –infantilisme- haver estudiat tant per acabar no trobant feina de megaexecutiu abans dels trenta o del “problema palestí”, que de les pensions dels seus pares que ara els mantenen o de l’espoli fiscal. Parlo amb la meva dona i em diu que torna de un dinar amb nou persones cultural i sociològicament idèntiques a nosaltres que ni es plantegen que la independència sigui cap mena de solució, però no aporten cap altre.

El 15-M es converteix en un record i els independentistes només son forts al Facebook i a la blocosfera, desactivats pel bombardeig de notícies cada cop més increïbles, per la manifesta incapacitat dels polítics d’oferir solucions i per la constatació final de que les promeses electorals ja no els cal maquillatge per ser traïdes. Ningú es refia de ningú, la teranyina de mentides i distraccions ens empeny a amagar-nos al darrera de un teclat i a fer crides que tothom aplaudeix des la seguretat de l’ordinador personal i l’anonimat d’un pseudònim internauta.

Cal que diguem prou però que no només diguem prou. Cal que fem pedagogia aquí, a Catalunya, i cal que despertem als qui tinguem més a la vora i ajudar-los a sortir d’aquest Matrix de democràcia de la senyoreta Peppis. Cal que ens posem d’acord molts, no podrà ser tots, però molts i que constituïm una alternativa de regeneració política que vulgui manar i canviar tot això. Una opció amb voluntat de capgirar-ho tot sense manies que sigui l’eix de la construcció nacional, de la independència i que lideri la revolució de la gent normal utilitzant els minsos recursos democràtics al nostre abast. Ni puc prendre’m seriosament a partits endeutats fins les celles amb els bancs, i ho estan tots, ni acceptar la dinàmica de la regeneració espanyolista mitjançant la nostàlgia de la tricolor republicana perquè em consta que no hi ha Espanya que sigui bona per Catalunya. La independència es la gran oportunitat per a canviar les coses, i cal que ho expliquem, a tothom.

Els catalans, les catalanes, hem d’abandonar aquesta infantesa política, aquest silenci vergonyós, hem de redescobrir que mai hem deixat de ser dignes de decidir el nostre futur i les institucions que ens han de governar. Que es això de demanar les coses? De demanar consensos impossibles previs? Ens amenacen amb la fractura? Demostrem unitat. Només cal que ens ho creiem. Som capaços de construir un país nou, en tots els sentits. La independència es la millor palanca per donar-nos un sistema democràtic de debò. Junts, podem, fem-ho.

El català es un bon negoci

Ahir vaig fer una cosa que no m’agrada. Defujo la gent, les conferències, els vernissages, i tota mena d’actes oficials que tinguin a veure amb el passar llista a veure qui ha vingut i qui no. Sobretot si es produeixen al vespre, que es moment d’estar amb la família. Però ahir, per responsabilitat i per interès empresarial vaig assistir a la presentació del Manual per a unes bones pràctiques lingüístiques a l’empresa, que ha editat la Plataforma per la Llengua. L’acte era al búnker dels que manen, al Cercle d’Economia. M’agradaria fer-vos cinc cèntims del que es va dir, del que es va veure, i del que s’hi respirava.

Mireu, si els catalans prenguéssim consciència de com en som de forts, caurien molts mites i pors estúpides que no ens deixen veure les oportunitats que tenim davant dels nassos. El motiu de l’acte al Cercle era presentar un opuscle que incideix en tres eixos que les empreses haurien de tenir en compte com a camp per córrer en termes de mercat i benefici. Intencionadament i amb bon criteri no va ser una presentació demanant la militància lingüística per se, sinó que les paraules de tots els presents apuntaven a tres qüestions fonamentals de caire racional:

- El català no es una llengua petiteta, al contrari constitueix un mercat important de vora deu milions d’europeus.

- Utilitzar la llengua catalana per a posicionar el producte i la marca té beneficis i no produeix necessariament cap mena de rebuig.

- L’etiquetatge en català, conceptualment, es un discriminador positiu tant en el mercat autòcton com en el mercat internacional pels valors intrínsecs que s’atribueixen de manera natural a Catalunya.

En resum. Fer productes i serveis en català ho agraeixen els autòctons, que no son pocs, i la imatge associada a la nostra llengua parla en favor de la qualitat del producte. En un món globalitzat, paradoxalment, tenir un discriminador de qualitat en la marca del país quan s’hi aporta producte propi es una benedicció. M’explicaré... preferiu tenir un cotxe alemany, menjar formatge francès i vestir marques italianes o reparar un cotxe xinés, endrapar formatge americà i vestir marques alemanyes? Els països porten associada una imatge, una personalitat, un discriminant de marca propi i inalienable, i la marca Catalunya es vista com a sinònim de qualitat, esforç, rigor, emprenedoria familiar i expertisse secular, de manera internacional. Jo hi afegiria... no com els passa a “altres”, i fent de Mourinho no vull assenyalar a ningú en particular, que arrosseguen la seva pròpia creu de barat, còpia, simpàtic però inconsistent, hereu de monopoli feixista, fatxenda i poc de fiar.

Un cop varen parlar el conseller Mena –un home d’empatia zero que semblava perdut i absent-, el M.H. senyor Rigol –una delícia sentir-lo parlar-, el senyor Carulla –si, si... pota negra-, i quatre representants dels més de trenta mil paios i paies que treballen a les patronals de l’estat (em pregunto qui carai penca de debò en aquest país) en nom de Cambres de Comerç, CECOTS i demés sumsumcordes, els assistents tinguérem l’oportunitat de sentir a gent productiva: els directors del RACC, Galetes Trias, la Moritz i Embotits La Selva. Persones que viuen en un entorn real de competència, producció de bens o serveis, i allunyats de la mandanga institucional, el discurs i el paripé.

Tots aquests empresaris varen coincidir a remarcar que l’ús del català reforça les vendes, no les perjudiquen, i ajuda a construir imatge de qualitat. No es una qüestió ja de militància patriòtica, el mercat hi és, les oportunitats son aquí, i el català suma en comptes de restar. Tant els consumidors catalanoparlants, que se senten més ben tractats si el producte els parla en el seu idioma, com els mercats internacionals, que ens atribueixen valors de qualitat i d’esforç com a país, entenen la marca Catalunya com un benefici del producte. I això es va dir a can Josep Piqué, al Cercle d’Economia, i tothom hi va estar d’acord, i tothom assumia que la solució està en l’exportació, en la qualitat, en el know how, i en que l’ús del català ens fa més competitius. Perdoneu... però això fa cinc anys era impensable que succeís i es digués en l’entorn on ahir ens trobàvem.

Es cert que després, a l’hora de la copa de cava, el concepte més repetit a les diverses converses on vaig parar l’orella era el Pacte Fiscal –ho dic en majúscules en honor de la galeta que es fotrà el sistema el dia que hagi d’admetre que ens han dit que no a Madrid-, però allà, al mig de la sala em trobava envoltat de un grup ben curiós pel que tenia d’heterogeni i d’opinió unànime: activistes de la Plataforma per la Llengua, empresaris joves amb els que recordo haver fet corredisses algun llunyà vespre d’onze de setembre quan els qui plantàvem cara no anàvem amb rastes, en López Tena acompanyat d’uns joves col·laboradors, el Molt Honorable senyor Rigol que va venir a saludar-nos amablement, na Rocío Martínez-Sempere del PSC que a mi em fa una mica de por... i gent d’empresa i del Cercle, tothom amb la mateixa sensació d’encetar un món nou, un nou paradigma empresarial.

Escolteu... per primera vegada en la meva vida respirava una convicció transversal del món econòmic en el sentit que la nostra llengua ha deixat de ser un fre per esdevenir un accelerador, no es una taca a amagar sinó una medalla que ens fa millors, més atractius als mercats. Fins i tot... quan el presentador de l’acte insinuà el tema de la subvenció, els gerents de les empreses catalanes li varen deixar clar que aquest ja no es el tema, que el català ja es negoci i que ja els hi està bé que la competència no se n’adoni, això els dona més temps per a ser identificats com a marques catalanes i adquirir abans que els altres el prestigi associat als valors del país. Engrescador alhora que racional, oi? El català es un vernís de qualitat empresarial! Doncs si, nois i noies... qui ho havia de dir? El català es un bon negoci.

Fins que els fotem fora a tots plegats

Duran Lleida té la sort de ser calb. Si, si... no us esvereu. Els calbs que viuen de cara a la foto, que son figures públiques, tenen el do de sobreviure al pas del temps. Adquireixen una edat indeterminada i un aura de saviesa, d’eficàcia i professionalitat, si l’alopècia els va arribar en la plenitud de la seva producció de testosterona. Aquest es el cas d’aquesta paparra de la política nascuda al 1952 a la franja. Ostres tu! Que només té seixanta anys! Que te corda per a estona aquest home! Heus aquí un polític que ho es des que portava calça curta, tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Lleida amb vint-i-sis anyets, ha anat acumulant mandats i càrrecs fins a esdevenir una barreja de Giulio Andreotti, Mazzarino i Príncep de la Pau que tot ho veu i tot ho controla. I a sobre, sota aquesta calba que Déu li va donar ben d’hora, ben d’hora, sembla tant etern com Nostro Senyor.

Val a dir que el seu currículum no enganya –com sí passa amb la seva amiga, na Joana Ortega- La seva vida política va encadenar un ascens meteòric dins un partit, UDC, que a primers dels anys 80 era un cementiri de nobles pròcers de la pàtria, de grans patums que sobrevisqueren el franquisme, de gent que va ser perseguida per la República i pel general. Una UDC de pedra picada, la de Miquel Coll i Alentorn i Joan Baptista Roca –de joventut carlina, val a dir-. Un partit clau en la resistència nacional en les èpoques més fosques del segle XX. Un partit de currículum democràtic impol·lut, amb un Carrasco i Formiguera afusellat per demòcrata i abans perseguit per catòlic per la mateixa República a la qual mostrà total lleialtat.

UDC a finals dels setanta era un partit d’aquells que tenia molt de vernís de legitimitat, quatre monstres del catalanisme polític de caire històric i cap mena de base electoral. Els meus pares els van votar a la primera legislatura, la constituent, la del 15 de juny del 77. UDC... gent d’ordre catalana, que traçava la seva història a Acció Catalana, i de retruc al sector de la Lliga del morro més fort. Resultat? Home... una clatellada digne de Reagrupament –alguna cosa he heretat dels meus progenitors es veu... devem de ser una mica gafes votant-. Penseu que en aquelles eleccions, d’una manera o altre, també hi va participar la Lliga, el Club Catalònia, els franquistes versió Laureanito López Rodó o UCD versió Manuel Giménez de Parga. En resum, el catalanisme va triar el Pacte Democràtic per Catalunya, Jordi Pujol de Convergència, Ramon Trías de EDC i Josep Verde Aldea del PSC(R). L’endemà de la fira... la burgesia de tota la vida de Barcelona i els senyors del rerepaís es preguntaven que faria en Ton Canyelles, el gran derrotat, el company de joventut del Jordi Pujol de la clandestinitat i cunyat de Miquel Roca.

Les males llengües de la Diagonal en amunt, sempre han dit que foren raons familiars les que impulsaren a Canyelles a apropar-se a la UCD victoriosa i a convertir-se en la capa de catalanitat que li calia a Adolfo Suàrez per ser creïble i digne de ser votat a Catalunya. En Ton no podia ser menys que en Miquel, es veu que es deia per les parades del mercat de Galvany. UDC va formar coalició amb CDC, que ja havia incorporat els altres dos partits de Trías i Verde Aldea, i en Ton Canyelles, en Quim Molins, varen anar a parar a la candidatura de Carlos Sentís amb la UCD per les eleccions del 1978. Els quadres d’UDC, els homes de mitjana edat que volien tocar-li la cuixa al poder varen aliar-se amb els fills del falangisme i del tardofranquisme tolerant... i quedaren segons per sota el PSC de Raventós. Ningú no ho recorda hores d’ara. Al 1978, a Catalunya, la UCD obtingué dotze diputats i CiU vuit. El partit espanyol favorit a unes eleccions, si se li donava un toc de legitimitat catalanista, resultava més atractiu per l’electorat que en Pujolet. Aquest fet ha marcat la política catalana fins al dia d’avui.

On era CiU ideològicament? La resposta es enlloc i a tot arreu. De la socialdemocràcia escandinava banyada de cristianisme de base de Jordi Pujol, a la democràcia cristiana republicana de Coll i Alentorn. Tot i res. Però era clar que Unió representava el lligam místic amb la legitimitat dels partits clàssics catalans davant la novetat política que suposava la marca convergent. Es en aquest moment on convergents i democratacristians estableixen un pacte de quotes, a llistes i a càrrecs, no fos cas que guanyessin unes eleccions en el futur. I van i les guanyen al 1980.

Aleshores CiU era la suma de dos partits de quadres sense quadres. La UCD s’havia endut el bo i el pitjor dels que volien tocar cadira, i encara no havia detonat internament. Jo hi era a CDC a primers dels 80, era molt tendre i jovenet i anàvem a reformar Espanya i a crear un estat plurinacional –permeteu-me la conyeta-. Els càrrecs de confiança, el gran moment per fer política era llavors. Ho era a CDC, i sobretot a UDC. En plena desesperació per trobar gent per fer llistes i accedir a càrrecs, amb la política interna de repartiment de quotes i amb una militància quasi inexistent, era sabut que militar a Unió segons on era garantia de cadira i sou. Era així al 1981 i ho segueix sent. Tothom ho sap. Encara ara sento a dir que un de cultura ara té càrrec perquè va decidir fer-se d’Unió i no de Convergència... perquè aquells anaven curts de gent a la sectorial. El problema es que ara has de passar pel sedàs d’en Giulio Mazzarino príncep de la Pau, que es en Duran.

La realitat que ens ha envoltat trenta anys es aquesta. Una Convergència acomplexada ideològicament, que pensava que si a Pujol li agafés un mal lleig el partit i l’electorat desapareixeria com aquells infants que varen anar a espigolar uns camps de la virteliana llegenda de Sant Nicolau. Un fet adobat també per la por sistèmica de l’entorn pujolià de una aliança d’UDC amb el PP a la navarresa, un catalanisme espanyolista de dretes que li escapçaria potencialment una quarta part dels votants, que sumats al franquisme sociològic del PP a Catalunya convertirien el partit del Molt Honorable en tercera força política al país, com va passar el 1978. No hi ha més que això. Es senzill, i se'n diu segrest de la política catalana.

Es per això que un partit que ha viscut els més grans escàndols de corrupció i finançament com Unió, en els casos Treball i Turisme; que ha suportat sentències condemnatòries cada cop que ha passat pels jutjats, amb els conseqüents indults posteriors; que es remoreja que a Madrid ven l’esmena subhastant-la entre els lobbies a tant la peça -al menys es el que es diu a la capital de les Espanyes-, ho aguanta tot. Un partit que mereixeria més sort que la d’estar supeditat a la voluntat dels qui es varen moure bé a finals dels 70, com en Duran, i que varen ocupar tot el poder quan el trist fet biològic acabà amb la vida dels patriotes com Coll i Alentorn o Joaquim Xicoy que mai no hagueren permès aquesta festa particular de repartiment de favors i càrrecs en la que han convertit el partit de Carrasco i Formiguera.

Aquest cap de setmana Josep Maria Vila d’Abadal ha plantat cara a la calba d’en Duran. Gràcies senyor alcalde. El seu avi, en Lluís Vila i d’Abadal, carlí renascut en líder d’Acció Catalana i posteriorment d’Unió deu sentir-se’n orgullós des de d’alt. Jo també ho estic. Recuperant el missatge originari d’Unió, la catalanitat sense vergonya, sobirana i digne ha llençat un missatge de regeneració als sàtrapes de la cadira oficial que controlen Unió. Es una finestra a l’esperança per aquest país. Només em sap greu no haver pogut fer res per ajudar-lo. Ens calen més Vila d’Abadals per tirar a terra aquest castell de cartró pedra de política immobilista i entortolligada amb el poder més fastigós. Una flor no farà estiu... però anem a per ells. Pas a pas. Poc a poc. En Duran el primer. En vindran d’altres. Fins que els fotem fora a tots plegats.           

Der Untergang (L'enfonsament) i el Pacte Fiscal

Quan tot s’enfonsa hi ha un punt de no retorn en les actuacions dels polítics i del seu cercle més proper, segons el qual es nega el desastre i es busquen solucions impossibles, per ingènues i forassenyades. El paradigma més proper, que no l’únic, sobre aquesta mena de situacions va quedar reflectit magistralment per Oliver Hishbiegel a la seva pel·lícula Der Untergang (L’enfonsament), on Bruno Ganz construeix un Hitler només comparable al Napoleó de Rod Steiger de Waterloo, una interpretació que ara ens fa indestriables l’actor del personatge històric.

La part més fosca, el que resulta més pertorbador del relat dels últims dies del Reich, es com aquell grapat de poderosos queden alienats de la realitat i no gosen acceptar que no hi ha sortida possible. Hitler encara pretén moure sobre el mapa divisions que no tenen benzina, o que senzillament han deixat d’existir com a força de combat, i ningú no s’atreveix a portar-li la contrària. Entren i surten personatges que ideen solucions peregrines per a salvar la vida del dictador inspirades en el còmic o les novel·les pulp americanes més inversemblants del tipus sortir volant en globus i desaparèixer en un enginy aquàtic amb destí d’un regne submarí, tractant de salvar el que ja no existeix i proposant solucions diplomàtiques que ni russos ni americans acceptarien mai de la vida.

Dic tot això, perquè escoltant als veïns de taula a l’hora de l’esmorzar -que tampoc cal escoltar als tertulians professionals per això- la gent sap el que sabia la població de Berlín setmanes abans del col·lapse: que la guerra estava perduda i que el règim vivia els seus últims dies. Un any abans de la caiguda de Berlín la gent encara anava tirant, malgrat els bombardeigs i la pèrdua de familiars, amics, coneguts o saludats al front. La producció militar alemanya assolia el seu màxim històric i el Reich encara s’estenia dels Pirineus al Vístula, de la vall del Po al Cap Nord. El mariscal Kesselring, destinat a Itàlia, tenia plans per aguantar la línia gòtica el 1945 i el 1946! Si us llegiu les revistes alemanyes de l’estiu del 1944 destil·len una irracionalitat fora de tota mida, les hemeroteques ja el tenen aquest punt de crueltat un cop hom sap el que va passar després. De sobte, l’imperi dels mil anys que havia somniat el caporal austríac se’n anava en orris com una falla per Sant Josep, a tota castanya.

Si mireu les nostres hemeroteques, si consulteu els programes electorals dels partits al govern de Madrid o de la Plaça Sant Jaume, i els compareu amb la realitat descobrireu unes disfuncions estructurals en les propostes d’acció política totalment fora de la realitat que vivim. No vull entrar en el detall, no cal, però per la població resulta evident que els governants estan aplicant mesures incomprensibles, de difícil justificació, i que semblen reaccions improvisades davant els avenços militars dels exèrcits de la crisi, el col·lapse financer, l’atur i el dèficit públic. Igual que els habitants de Berlín tots tenim ja familiars, amics, coneguts o saludats que han caigut al front del desastre econòmic que tenim al damunt, tancant empreses centenàries, quedant-se sense finançament per tirar endavant la seva petita indústria, caient en les emboscades de la morositat dels clients de tota la vida o ingressant a les files de l’atur als cinquanta anys. Igual que veterans alemanys de la primera guerra mundial cridats a les files de la carnisseria per defensar uns polítics que varem permetre que prenguessin el poder i en fessin un mal ús.

I què està passant dins el nostre búnker particular a la Plaça Sant Jaume? Que diuen els cercles propers al poder català? Quines solucions proposen? Com solucionar un sistema que s’enfonsa quan ja has pujat la pressió fiscal a límits insostenibles? Com tenir cura de la gent gran, mantenir oberts els hospitals i les escoles quan no pots pagar les nòmines dels funcionaris? Com aguantar l’ofensiva del govern de l’estat que diu pel món que per molt que els catalans mantinguem la paradeta a cop de dèficit fiscal diu que la culpa de tot es del nostre egoista govern autonòmic? Tenen un pla de debò? Mas Colell es com un Kesselring que fa uns números pel 2013 i més enllà, que només s’aguanten en la solitud incontestada de un paper o un power-point impossible de complir?

Tinc amics que es mouen en l’àmbit del govern, de les patronals catalanes, dels íntims cercles del búnker, que em diuen que amb una unanimitat només comparable a la que vergonyosament mostren partits i sindicats per tal de defensar Abertis, tota la “gent important” tanca files entorn el pacte fiscal. Igual que el cor de sàtrapes que constituïa el centre de poder del Reich,  tots agafats al clau roent de la solució impossible, la sortida que l’enemic mai no acceptarà perquè ens sap derrotats en l’autonomisme. La sociovergència de La Caixa, l’Alemany, PIMEC, Cambres de Comerç, CECOT... tots a una com si foren de Fuenteovejuna: El pacte fiscal ho solucionarà tot, que no estem tant malament, que el descens en els ingressos es culpa dels qui estan apuntats a l’atur i treballen en negre –en serio que s’ho creuen- i que el PP i Espanya firmaran la pau que els proposem, que no es més que recaptar nosaltres els nostres impostos. Quins psicotròpics es prenen tots plegats per estar tant allunyats de la realitat que resulta tant evident pel ciutadà d’infanteria?

Pretendre que Espanya signi el pacte fiscal es com pretendre que els aliats firmessin una pau separada dels soviètics. Senzillament impossible, perquè saben que tenen guanyada la guerra i ja s’han repartit entre ells les nostres deixalles i misèries. Quan hom signa un tractat, un negoci, un acord, les dues parts han de sentir-se guanyadores, vaja... sempre ha estat així oi? Em pot dir algun d’aquests pròcers de la pàtria que carai guanya Madrid amb el pacte fiscal? Que no ens enfadem? Que no els portem a la Societat de Nacions que es la UE com si fos a la senyo? O es que només voleu tornar a enganyar al poble com vareu fer amb l’Estatut? I seguir cobrant peatges, i seguir arrapats a la mamella dient-nos que sou l’única alternativa uns anys més? Dieu que els qui volem la independència estem sonats, que fracturem el país. Que no ho està ja de trencada Catalunya, entre els qui penquem i paguem i els vostres amics de caixes i bancs que us mantenen amb les escorrialles dels quartos que ens foten?

El búnker creu que el pacte fiscal es la solució, perquè els qui l’envolten ho pensen així tots, digui el que digui la tossuda realitat. Igual que a Der Untergang ho creuen de debò, i no hi ha pla B. A menys que tinguin un enginy aquàtic prou gran que hi càpiguen tots dins i pugui fugir tot l’establishment plegadet cap un regne submarí on seran feliços els propers mil anys. Si es així aniré a acomiadar-los al port, bon vent i barca nova, encantats d’haver-los conegut i de que per fi hagueu tret les vostres mans irresponsables del timó de la nau, i del futur de Catalunya.      

222 euros per salvar a Willy-Bankia!

                                               Aquest poble que em contempla

                                               Dolçament agermanat

                                               I que sempre fa bondat que sinó mal aniria

                                               Està avui de festa gran perquè es Santa Bankiania!

Germans... donem-nos les mans! Hem de salvar a Willy-Bankia!!!
Catalans! Catalanes! Heu fet números? Jo els he fet aquesta tarda i tocaven a 222 euros per barretina i barretino per tal de salvar a Willy! Vull dir a Bankia, que es com La Caixa però de Madrid. Després per l’aradiu m’han aclarit que son 250 d’euros... i jo ja no se si es que m’he equivocat en la meva suma estadística de cabestros i cabestres súbdits del Rei Caçador o es que resulta que ho hem de pagar entre menys perquè els polítics no els toca pagar això de Bankia, com passa amb el Teletac.

Es clar que quan he sortit al carrer m’he quedat de pasta de moniato. La gent, nosaltres, com diria en Rubianes: les masses cap al metro contentes i cofoies cridant “¡a trabajar!”, desfilant alegrement i mirant al futur amb il·lusió, com un marcial exèrcit de minihonorables del Polònia. I als auriculars em sona la sintonia d’El Corte Inglés:

                                               A viajaaaaaar, a viajaaaaaaaar

                                               A viajaaaaaar yo quieeeeerooo

                                               Con viajeees el-Cor-te-In-glés...

La nova sintonia Giorgidanesca per aquest estiu. I aquí no passa res. Au vinga som-hi que no ha estat res. Es per flipar. Mireu... vas a un bar, al Caprabo, o a la cua de l’atur i resulta que els catalans ens hem convertit en experts en economia, en enginyeria financera, i tenim cadascú de nosaltres la solució... no als mals particulars d’arribar a final de mes... no! De l’economia del món mundial! Ens hem tornat uns experts en primes de risc, dèficits fiscals, mesures de reactivació, pressions fiscals i duplicitats administratives!!! Havia de passar... perquè donat el nivell d’estultícia intel·lectual dels missatges econòmics dels polítics que ens manen –els mateixos que s’han fos la nostra pasta- tots ens atrevim a intentar supera’ls a dir la darrera bestiesa... total... no passa res.
On està la piloteta? I el meu formatge? No hi ha llibres d’autoajuda mediàtics que ajudin a governar el país a un paio com en Rajoy? Que si, que buenu... que va treure unes opos a registrador de la propietat fot quasi quaranta anys... però que només ha treballat a l’administració des que el món era jove i el els dracs volaven pel cel. Que l’heu vist en Mariano? L’heu escoltat quan parla? Es passa el dia dient: “Es que es muy complicado”!!! Per a qui Maranico? Per tú? Que vols dir que no ho entens o que nosaltres no ho entendríem? Es que no se el que es pitjor saps noi...? Perquè si ho trobes tot massa complicat ja saps:

                                               Manoleteeeee

                                               Manoleteeeee

                                               Si no sabes torear

                                              ¿Porqué te metes?

I en Zapatero? Us en recordeu que deia que el sistema bancari espanyol si que molava, i no com el de la resta de països de nyigui-nyogui d’Europa. Collons! Si fins i tot jo m’ho vaig creure! I ho deia als meus amics, socis, fills... “Nah... aquí com que som més llestos que Déu i sa mare tenim el fons de garantia de dipòsits i bla, bla, bla”. Ostres... Hahahahahaha. Al menys no tinc deutes pendents, ni inversions a Bankia o coses rares. En ZP, tu... ostres... que dieun que ha tret un llibre d’Economia el molt pirata! I no es conya... suposo que es titularà: “Com no fer-ho”.
Es que... perdoneu la conya avui... però es que més llegeixo sobre el tema i més al·lucino. Catalans! Catalanes! Vivim en un país que es diu Catalunya, amb una pressió fiscal de l’ordre del 57%, rollo escandinau... i quan mires la despesa social segons el PIB vivim a Espanya que inverteix en polítiques socials un 25%, menys que el 30%... de Portugal!!!! De la terra de la lleganya que diuen els castellans!!!! Ja se que no fora esportiu compara’ns amb Dinamarca... però es que la despesa social aquí al país de l’Alicia Sànchez Camacho es la més petita de la Europa mínimament civilitzada... On carai es aquest diferencial? Entre el 57% de pressió fiscal i el 25% de despesa social? En aeroports fantasma, en AVEs solidaris, en 180 eurofighters –el pitjor avió de combat de la història dels avions de combat dolents!- que els espanyols no podran fer volar per manca de pressupost per molt que la Chacón i en Trillo visquin per sempre d’allò més bé.
Recordeu quan explicàvem als nanos el conte del rei que anava despullat? I pensàvem... ai... quin missatge més adequat, sembla mentida la supèrbia d’un i la hipocresia dels altres... i mentrestant nosaltres...

                                               A viajaaaaar a viajaaaaaaar

Com si fóssim milionaris, i els bancs a deixar-nos més pasta de la que podíem tornar, que amb interessos tant baixos per fer xifra havien de donar crèdits a tot Déu. I tothom callava. I ara a 222 euros per barretino i barretina a salvar a Willy... i no passa res... I després hi haurà eleccions i es pensaran que vindrà un Hollande... i vindran partits a la grega, i ja hi tornarem a ser. De mentres ja sabeu:

                                               A viajaaaaaar yo quieeeeero

Quin desastre...